Raquetes màgiques

A mi, això del bàdminton em ve per part de mare. Ara fa mes de 50 anys ella va comprar un joc de raquetes de fusta (indestructibles, per cert), que aviat es van convertir en l’eina imprescindible per a moltes estones d’esbargiment a les acampades d’estiu. I així, el bàdminton –llavors encara entès com un joc cooperatiu de mantenir el volant a l’aire—va esdevenir l’activitat esportiva “oficial” de la família.

Van passar els anys, i ja amb quatre pels a la barba vaig descobrir que en realitat es tractava d’un esport plenament competitiu, que jugar amb una xarxa o , si voleu, amb un cordill de referència, i procurant que l’adversari no tornés la ploma, podia ser extremadament divertit i excitant. Abans de deixar Barcelona, vaig poder practicar per primera vegada en un pavelló, a Pare Claret, i fins i tot, l’any 85, participar en un primer torneig del que en conservo una medalleta platejada (reconec que, llavors, l’assistència als tornejos era mes aviat escassa)

Desprès, la meva diàspora personal em va allunyar de les pistes durant molts anys, per bé que sempre he tingut a prop un joc de raquetes i una xarxa i no he desaprofitat mai les oportunitats de practicar en pistes improvisades, normalment a l’aire lliure. Un dels llocs va ser precisament a ca l’Arenes, seu de l’Escola de Natura del Corredor, on vaig tenir el privilegi de formar part de l’equip inicial. En els primers anys de treball intens aprofitàvem les escletxes d’esbargiment de que gaudíem per colpejar uns quants volants.

Anys mes tard, ja al segle XXI, tornaria a jugar en aquell escenari de ca l’Arenes, en el marc de les famoses trobades d’Agrobàdminton, ara molt ben acompanyat de tota la família de tocats per la ploma que Vilanova , Argentona i altres seus del bàdminton català ha anat aplegant aquests darrers anys. I es que, des de l’any 2010, en que vaig recuperar la pràctica esportiva del bàdminton (gràcies Mateu per la indicació!), per damunt d’uns dignes contrincants , el que he trobat a les pistes i a les grades es una magnífica colla d’amics i amigues. Una gran família.

I ara, a les portes d’aquest nou projecte estimulant a Canyamars, penso de nou en la mare, avui en el pou mes profund de l’Alzheimer, i no li agraeixo prou el cuquet, el gen, el verí o el que fos el que m’inoculés amb aquelles raquetes i les hores de joc. Tot el que al llarg dels anys m’ha aportat el bàdminton es impagable, i sense aquell toc màgic de la vareta materna, vull dir de la raqueta, segurament no hagués estat possible.